2 de diciembre de 2016

Arxivers de carrer

D’ençà d’uns anys que sentim parlar del concepte de transparència documental, i no només als cercles d’arxivers i gestors documentals, sinó també a altres diversos sectors públics i privats. El treball de difusió del nostre col·lectiu sobre la necessitat que les institucions apliquin la transparència documental no deixa de ser una tasca de constància i tenacitat de molts de nosaltres (moltes vegades desinteressada). Amb tot, encara avui sorprèn en alguns casos la feina a iniciar, i en d’altres casos la feina a desenvolupar. La transparència documental i el dret d’accés a la informació pública, entre d’altres, són conceptes democràtics completament estesos a altres països desenvolupats. A l’estat espanyol, però, el desenvolupament d’aquests conceptes són figues d’un altre paner, ja que en un estat tan clàssic, tradicional i jeràrquic, on els poders fàctics controlen molts àmbits de la nostra societat i seleccionen de forma arbitrària moltes dades i informació que ens arriba, l’interès d’uns quants preval sobre els drets comuns de la majoria. En especial, aquests fets es donen sobre les classes socials més desfavorides i marginades, i entre grups no totalment alfabetitzats, ja siguin algunes persones d’edat avançada o determinades ètnies, entre d’altres.
arxivers de carrer - 3Respecte d’aquesta qüestió, creiem que en alguns casos determinades administracions públiques, i sobretot diverses institucions privades (com, per exemple, les empreses elèctriques), no acaben de concretar models i dissenys d’informació que siguin orientatius i didàctics, i que tinguin per finalitat arribar a tot tipus de gent. I ho diem bé, tot tipus de gent. Encara que molts de nosaltres no en siguem del tot conscients, entre les classes socials més desfavorides o marginades podem arribar a contemplar una greu ignorància i un gran desconeixement sobre els drets que tenen les persones a estar degudament informades. En aquest sentit, una gran quantitat de ciutadans encara desconeixen alguns instruments que es fan servir actualment a l’e-administració i, amb una acceleració desmesurada de la complexitat d’aquests instruments, estarem oblidant aquells que tenen menys recursos en diferents àmbits.
Per combatre aquestes desigualtats, els arxivers podem estar al seu costat per informar i assessorar de forma planera. Així doncs, a vegades som arxivers de palaus i castells, però també hem de ser arxivers de carrer que lluitin per crear i accionar camins accessibles i senzills per a tots els ciutadans. Uns camins on, per exemple, els portals de transparència, les seus electròniques, i els apartats referents als Open Data tinguin una interfície més amigable i definida. Camins amb vies i línies rectes, i no laberints o encreuats que confonguin. En aquest sentit, tenim l’experiència professional de saber que la documentació física és més fàcil d’entendre per a aquests determinats grups socials, tot i que amb l’aplicació d’una e-administració més intuïtiva podem arribar a una xarxa poblacional més àmplia.
Quant a la definició sobre el dret d’accés a la informació pública –o, en aquest punt, millor dit la indefinició– serveixi d’exemple el punt 5 de l’article número 5 de la Llei de transparència espanyola, el qual ens diu “Toda la información será comprensible, de acceso fácil y gratuito y estará a disposición de las personas con discapacidad en una modalidad suministrada por medios o en formatos adecuados de manera que resulten accesibles y comprensibles, conforme al principio de accesibilidad universal y diseño para todos”. Aquest punt no deixa de ser un exemple de l’incompliment de la llei en alguns casos, ja que molta informació i moltes dades exposades en determinats portals de transparència o seus electròniques no acaben de ser comprensibles ni de tenir un fàcil accés. A més a més, hem de criticar que en molts casos també s’obvia una adequada disposició d’aquesta informació a les persones amb discapacitats.
Des de llavors, fomentem la necessitat de la figura de l’arxiver de carrer, un arxiver de la gent i per a la gent, un arxiver que defensi la nostra professió i que també assessori els ciutadans més desfavorits contra opacitats i injustícies socials. Els arxivers i gestors documentals podem oferir aquestes eines a ciutadans desinformats, i moltes vegades inclús desorientats, i així podem donar-nos-hi  a conèixer de forma oberta. Cal donar suport a les bases ciutadanes més marginades per poder oferir-los els instruments de consulta de dades i informació que siguin més adients i entenedors.
En relació amb el que acabo d’esmentar, els arxivers i gestors documentals som una de les potes de referència per poder combatre aspectes antidemocràticsde l’actual societat com, per exemple, la taca de la corrupció, però necessitem l’ajuda i la força de tot veí d’escala, de qualsevol ciutadà de carrer, entenent així que, excepte quatre gats, gairebé tots som part d’una mateixa cosa, i que l’ajuda que nosaltres podem oferir pot retornar en suport ciutadà d’un ampli ventall de grups i col·lectius. Volem combatre els casos Nóos, Gürtel o Palma Arena, entre tants i tants d’altres, però també volem combatre els petits fraus del dia a dia, les corrupteles que provoquen les desigualtats i injustícies als més indefensos. Volem combatre els episodis Bárcenas, Rita, Camps, Correa i tants i tants d’altres, però també volem donar suport a la lluita contra la corrupció més local, com l’exemple del cas Mercuri amb la imputació de Manuel Bustos (exalcalde de Sabadell), entre d’altres.
Sincerament, crec que el ciutadà té la seva gran part de responsabilitat, però també crec que som nosaltres els que hem d’engegar actituds. Els arxivers som uns determinats professionals que complim les nostres missions i objectius, però alhora també som ciutadans, i tenim una doble responsabilitat per poder millorar i democratitzar plenament almenys una part de l’actual societat. Tenim la necessitat i l’obligació de donar més impuls a la figura de l’arxiver de carrer. Tenim l’obligació d’ampliar el coneixement sobre arxius i gestió documental entre una gran xarxa poblacional, i entre totes les classes, grups i ètnies, sense cap tipus de distincions.
Per acabar, vull puntualitzar que, respecte del que he esmentat, per norma general, el nostre sector professional realitza aquests esforços pedagògics tot i no rebre les inversions i subvencions necessàries. Amb tot, pel que fa al factor humà, sempre existeix la possibilitat de donar un petit pas més enllà.

11 de febrero de 2016

Football Leaks (accés documental al futbol).

Ara fa un temps, llegint els diaris esportius em va sobtar trobar-me amb una notícia relacionada amb l’àmbit de la transparència i l’accés documental. En aquesta notícia es parlava del contracte i de les quantitats desglossades del traspàs d’un afamat jugador de futbol en relació amb el club que al seu moment el va fitxar.
Tot seguit, vaig poder observar que la font d’informació d’aquesta notícia provenia d’un portal web que té com a finalitat exposar i donar a conèixer  documents “secrets” del món del futbol, un portal anomenat Football Leaks amb més de 500 gigabytes de documents. Amb tot, la vertadera font d’informació es desconeix, ja que aquest tipus d’organització té com a valor principal preservar l’anonimat d’aquestes fonts originals.
Però abans de seguir en matèria, ens hem de preguntar, què és un “leak”? El diccionari oficial de Cambridge recull el concepte “leak” com: “filtració, gotera, o forat”. Per tant, quan parlem de Football Leaks estaríem parlant de filtracions d’informació futbolística mitjançant l’accés obert de documentació d’aquest àmbit.


Florentino Pérez

En aquest sentit, un cop vaig llegir la notícia, aquestes filtracions d’informació futbolística em van fer reflexionar sobre una relació òbvia, Wikileaks, Vatileaks, i ara Football Leaks. En aquell moment, el primer que vaig rumiar va ser: “Potser l’ombra de Julian Assange és més llarga del que ens pensàvem en un principi”. Seguidament, la reflexió va ser la següent: “Política, religió, futbol (esport de masses), conceptes que malauradament la gran majoria de vegades creuen camins”. Aquests són àmbits de tal magnitud popular que penso que hom pot intuir l’objectiu d’aquests “leaks” d’informació. La resposta és evident, que el seu ressò arribi a un màxim número possible de persones, i talment, que aquestes filtracions tinguin un abast informatiu exponencial i majoritari.
Ara bé, respecte a les diferents organitzacions, crec que no es pot donar una mateixa credibilitat als documents de les diferents filtracions que es duen a terme per exemple a Wikileaks, a Vatileaks, o a Football Leaks. Al respecte, deixo de banda les filtracions de l’organització Vatileaks, però pel que fa a les filtracions de Wikileaks, tal i com exposa en Joan Soler Jiménez al seu article anomenat “Wikileaks guanya en credibilitat”, “l’opció de veure el document de la mateixa manera en què va ser produït aporta un valor afegit de credibilitat”, fet que no va ser possible durant les primeres filtracions de l’organització sense ànim de lucre.
Pel que fa a Football Leaks, hem pogut observar alguns exemples de filtracions en què la credibilitat dels documents és més propera a les últimes filtracions de Wikileaks que no pas a les primeres. Això mateix és el que succeeix al cas anteriorment exposat sobre el contracte del jugador de futbol Gareth Bale, al igual que a altres casos contractuals més recents, com és el cas de la fallida del fitxatge del porter del Manchester United. F.C. David De Gea pel Reial Madrid C.F. , el  qual finalment no es va poder resoldre per “curiosos” problemes informàtics en l’últim moment de possibilitar el transfer documental, De tots dos, podem afirmar que són còpies simples imitatives que es poden descarregar en format PDF. Aquest fet, no va ser possible durant les primeres filtracions de Wikileaks, però l’organització va modificar posteriorment aquest aspecte, i al seu temps, Assange va fer possible l’obertura d’una finestra no tancada a l’actualitat, ans al contrari, una finestra més oberta que mai una dècada posterior al llançament del lloc web al 2006.
D’altra banda, i sense voler entrar en detall sobre lleis i normatives, tot i la transparència i l’accés d’aquests documents, els arxivers i gestors documentals, hem de saber reconèixer quins són els límits d’accés d’aquestes filtracions. És a dir, quan parlem de límits parlem sobretot de drets específics i de dades personals. Així, tal i com es poden observar als contractes anteriorment esmentats, apareixen algunes dades personals d’actors implicats, sobre les quals podem saber si queden sota el paraigües de la Llei Orgànica 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal i d’altres lleis i normes, o pel contrari, aquestes dades personals no resten protegides. És aquí on hem de saber diferenciar si les persones que intervenen en els contractes ho fan com a persones físiques o jurídiques, si preval l’interès públic o el dret dels afectats, i si escau, identificar si aquests documents vulneren els drets d’intimitat, honor i pròpia imatge, entre d’altres. Reitero que no entrarem en detalls sobre aquestes qüestions legals, però sí reivindico la importància del arxiver i gestor documental com a col·laborador i part fonamental d’altres sectors com per exemple el periodisme, ja que els arxivers també tenim eines i instruments vàlids per poder resoldre dites qüestions referents a l’accés dels documents. 
En definitiva, creiem necessari reivindicar novament la transparència documental, però des d’una vessant arxivística, ja que es comencen a obrir noves vies d’accés documental en organitzacions i entitats fins ara no explorades. Els arxivers i gestors documentals hem de tenir una vertadera proximitat amb els periodistes i els mitjans de comunicació per tal de col·laborar amb ells i poder oferir la nostra capacitat tècnica i professional. Amb Wikileaks va ser la política, amb Vatileaks la religió, i amb Footballeaks un esport de masses com és el futbol, quin serà el darrer pas?


Julian Assange, editor de Wikileaks